EL MITE I EL LOGOS / EL MITO Y EL LOGOS (II)

El mite i el logos són dues explicacions de la realitat molt diferents: en el primer, allò que s'explica té caràcter fantàstic (perquè procedeix de la imaginació); el segon, en canvi, posseeix un fonament racional (perquè es basa en l'observació, l'experiència i el pensament crític). El mite troba les respostes en les accions dels déus, mentre que el logos les troba en les causes naturals. El mite és, doncs, arbitrari, ja que tot succeeix per la voluntat dels déus i no intenta descobrir quines lleis físiques regeixen la realitat, com encertadament fa el logos.

   El mito y el logos son dos explicaciones de la realidad muy diferentes: en el primero, lo que se explica tiene carácter fantástico (porque procede de la imaginación); el segundo, en cambio, posee un fundamento racional (porque se basa en la observación, la experiencia y el pensamiento crítico). El mito encuentra las respuestas en las acciones de los dioses, mientras que el logos las halla en las causas naturales. El mito es, pues, arbitrario, ya que todo sucede por la voluntad de los dioses y no intenta descubrir qué leyes físicas rigen la realidad, como acertadamente hace el logos.

EL MITE I EL LOGOS / EL MITO Y EL LOGOS (I)

El mite és tradicional, perquè els mites passen de pares a fills en el si d'una comunitat. El logos, en canvi, és crític i innovador perquè qüestiona les antigues creences i descobreix noves lleis. El mite és col·lectiu, perquè cada comunitat té unes creences pròpies amb les quals s'identifica. Per contra, el logos és individual, ja que hi ha un determinat filòsof que ha observat la naturalesa, ha raonat sobre ella i, finalment, n’ha elaborat una explicació.

El mito es tradicional, porque los mitos pasan de padres a hijos en el seno de una comunidad. El logos, en cambio, es crítico e innovador porque cuestiona las antiguas creencias y descubre nuevas leyes. El mito es colectivo, porque cada comunidad tiene unas creencias propias con las cuales se identifica. Por el contrario, el logos es individual, puesto que hay un determinado filósofo que ha observado la naturaleza, ha razonado sobre ella y, finalmente, ha elaborado una explicación.

LA SORPRESA / EL ASOMBRO (II)

Per a Aristòtil, la ignorància és qui fa que ens sorprenguem davant la realitat. La nostra admiració és causada per la nostra consciència de no saber. D'altra banda, cal no confondre al savi amb el filòsof: aquell ja posseeix la saviesa, mentre que aquest la cerca, perquè veritablement l'estima. Aquest amor a la saviesa és la filosofia. Així mateix, convé remarcar que el filòsof persegueix el coneixement en si mateix i no en vista a altres coses. Però eixe desig de saber mai queda satisfet, perquè és materialment impossible trobar les respostes a totes les preguntes que li van sorgint. Filosofar no és el privilegi d'uns pocs individus, ja que la necessitat d'abandonar l'estat d'ignorància és consubstancial a l'ésser humà. 

Para Aristóteles, la ignorancia es quien nos hace asombrarnos ante la realidad. Nuestra admiración está causada por nuestra conciencia de no saber. Por otro lado, no hay que confundir al sabio con el filósofo: aquel ya posee la sabiduría, mientras que este la busca, porque verdaderamente la ama. Este amor a la sabiduría es la filosofía. Asimismo, hay que hacer especial hincapié en que el filósofo persigue el conocimiento en sí mismo y no por otros motivos. Pero ese deseo de saber nunca queda satisfecho, porque es materialmente imposible hallar las respuestas a todas las preguntas que le van surgiendo. Filosofar no es el privilegio de unos pocos individuos, ya que la necesidad de abandonar el estado de ignorancia es consustancial al ser humano. 

LA SORPRESA / EL ASOMBRO (I)

La sorpresa és un estat d'ànim que predisposa al coneixement. D'ell podem dir que mou a qui l'experimenta a reflexionar sobre si mateix i tot allò que l'envolta. Aquest és el punt de partida de la filosofia. Plató distingia clarament entre la sorpresa i el desig de coneixement; no és possible confondre'ls, ja que el primer precedeix al segon possibilitant la seua aparició. L'admiració per tot allò que existeix és com una mena de clau que obri la porta que condueix al saber. Per tant, és necessari que aquest estat de fascinació sorgesca en l'ànima per a generar-hi l'interés per la saviesa. La sorpresa és, doncs, l'origen, el principi, la disposició primera de tota la tasca filosòfica.

      El asombro es un estado de ánimo que predispone al conocimiento. De él podemos decir que mueve a quien lo experimenta a reflexionar sobre sí mismo y todo lo que le circunda. Este es el punto de partida de la filosofía. Platón distinguía claramente entre el asombro y el deseo de conocimiento; no es posible confundirlos, puesto que el primero precede al segundo posibilitando su aparición. La admiración por lo existente es como una especie de llave que abre la puerta que conduce al saber. Por lo tanto, es necesario que dicho estado de fascinación surja en el alma para generar en ella el interés por la sabiduría. El asombro es, pues, el origen, el principio, la disposición primera de todo el quehacer filosófico.